Antonio Llidó Mengual naix a Xàbia, Alacant (Espanya), el 29 d'abril de 1936. Va ser capellà abans que en 1974 es convertira en un "desaparegut".

Cinc anys arrere havia arribat a Xile.

Volia treballar a Llatinoamèrica després d'haver treballat molt en dos pobles del País Valencià, Balones i Quatretondeta, en la comarca del Comtat, amb a penes set-cents veïns entre els dos.

Allí va deixar feligresos, amics, i una bona part dels seus jóvens estudiant en la Universitat. I ho fa perquè una orde del Bisbe així ho disposa. L'obediència deguda l'instal·la com a capellà en l'Hospital de la Marina Del Ferrol (Galícia).

Antonio havia dit en alguna ocasió que li agradaria anar de missioner a Llatinoamèrica. I va arribar a les parròquies de Nuestra Señora de los Desamparados i de la Medalla Milagrosa en Quillota, diòcesi de Valparaíso, on ja treballaven alguns sacerdots valencians.

Era l'estiu de 1969.

Ací el va trobar el colp de Pinochet. El bisbe de Valparaíso, un dels més integristes de Xile, l'havia invitat abans a abandonar el país i davant de la seua negativa el va suspendre en l'exercici de les seues labors sacerdotals.

Però ell va seguir a allò seu, a fer veritat allò que és millor ensenyar a pescar que no repartir peixos i, amb el colp de Pinochet, va haver de refugiar-se en la clandestinitat del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR).

El van detindre en 1974, en els primers dies d'octubre. Després  el van portar d'un lloc a un altre, d'un centre de tortura a un altre centre de tortura. L'última data en què sabem que va ser vist és el 25 d'octubre de 1974, quan el van traure de la presó de Cuatro Álamos.

Des d'eixe dia, Antonio Llidó és un "desaparegut". Un dels milers que viuen en cap part des d´aleshores. Bé, viuen en la memòria dels seus.